divendres, 29 de novembre de 2013

29 de novembre

Aquests dies segueix fotent una fred que pela. Algun migdia he pedalat per la plana (amb aquesta fred fer colls i cims és mortífer, perquè cal afrontar la freda baixada ben suat!) i algun altre dia he pedalat al gimnàs. Vaig aprofitar per canviar les cales del calçat de la bici. Amb un any les he deixat absolutament malmeses, de tant caminar buscant ocells un cop arribava a lloc. Les cales han caminat pels secans de Lleida, per avetoses del Pallars, per sorrals del Baix Ter, per fangars als Aiguamolls, per rostolls a Esclet, per boscos de pi negre al Ripollès, per roquissars erosius de Cap de Creus, per arrossars del Delta i han acabat la seva vida al cim del Turó de l'Home... És maco pensar que m'ha portat per tants de llocs de Catalunya! Les guardaré. Un homenatge a les cales, una foto de record de les velles i les noves.
9255 kms i 299 espècies
 
 

dimarts, 26 de novembre de 2013

26 de novembre

Escric això tres dies després de la duríssima pedalada que em va portar des de Girona ciutat fins al Turó de l'Home. L'enemic? La fred! Ni els més de 120 quilòmetres, ni els 2500 metres de desnivell acumulat, ni les 7 hores pedalat i una altra caminant amb sabates amb cales per pedals... El problema va ser la fred. Dissabte sortia a les nou del matí des de casa, amb una breu aturada al polígon del sud de Mas Xirgo, a tocar de Vilablareix, on una veritable gentada d'ornitòlegs, encapçalats pels anelladors Carles Pibernat, Grabi de Jesús i Hubert Mas, havien aconseguit anellat el passerell gola-negre (gràcies a això confirmen que es tracta d'un exemplar de la subespecie -per alguns, espècie-cabaret). A més d'ells 3 i del passerell en qüestió, hi saludo molta colla durant els escasos 5 minuts que hi sóc: En Joaquim Martínez (autor de la troballa), en Jordi Bermejo, en Miguel Ángel Fuentes, en Gerard Carbonell, en Carles Tobella, l'Àlex Fonollosa, en Josep Polo, etc.
 
                                                                                       Foto: Jordi Bermejo

                                                                                          Foto: Jordi Bermejo
 
A les 9:15 començo a pedalar de veritat. Passant per Aiguaviva veig al semàfor que estem a -2ºC. La veritat és que ho noto. No m'acabo d'escalfar i no agafo un bon ritme. A les 9:50 sóc a Santa Coloma de Farners, i em començo a enfilar cap a Sant Hilari. Sento pica-soques blaus, mallerengues, pinsans, raspinells, picot garser gros, mosquiter comú i, per sorpresa, un reclam que em recorda a un mosquiter de doble ratlla, reclamant  al costat mateix de la carretera, a 0,6 kms de Joanet, que està a poca distància de Sant Hilari. Just en una pineda amb algun caducifoli. No porto ni prismàtics, però m'aturo un moment i el sento novament. És el reclam que tota la tardor he empaitat per tot arreu. Bé, un dels avantatges de la bici és que durant hores estàs sentint cants (sobretot a les pujades). De totes maneres, no ho puc afirmar al 100%, perquè no porto prismàtics, no puc gravar-lo i, de fet, amb les mans glaçades, no puc ni comentar-ho per missatge. Ho deixo estar, pensant que alguna estona que tingui, hi tornaré per comprobar-ho. Mentrestant, decideixo no comptabilitzar-lo al llistat, en no tenir la certesa absoluta. A les 11h sóc a Sant Hilari. Segueixo amunt, cap als Cortals (que ja està a 1000 metres d'altitud). I d'allà, abrigat amb passamuntanyes sencer, baixo fins a Coll de Revell. Allà començo a notar la gana i la set; menjo una barreta energètica de xocolata, però està congelada! Amb prou feines la puc rosegar. L'aigua també em glaça les dents. Enfilo cap a Viladrau i, al cap d'uns quilòmetres de pujada suau, agafo el trencant cap a Santa Fe, seguit per 3 kms molt durs, de desnivells del 10%. Allò m'acaba de madurar les cames, i arribo a Santa Fe cap a les 13h, força desgastat. Més encara amb la cala esquerra que em falla i em fa fer un mal gest de genoll. Però a Santa Fe apareix, esperant-me com m'havia promès, en Pau Garcia Campderrós, el meu salvador en una de les jornades més dures de tot l'any.
 
                                                                        Foto: Pau Garcia Campderrós

De fet, si no hagués estat per ell, no m'hauria aventurat a prova aquesta bogeria. Em porta pastes, mandarines, aigua, coca-cola, i em refaig, tot i que la fred segueix essent molt severa. Ara ve allò més dur: Arribar al Turó de l'Home! Mentrestant, m'anima el que em va dient en Pau; han vist un sit blanc al matí, encara fa poca estona i just en aquest momento, pel que sembla, encara hi és. Hi ha hagut, de fet, una processó d'ornitòlegs, aquest matí. Pujo cap a les antenes i d'allà, els 5 darrers kms, amb desnivells durs, propers al 12 % de mitjana. Si no portés a les cames prop de 100 kms i 2000 metres de desnivell, ho hagués pujat bé malgrat la fred, perquè estic fi, aquest any. Però pateixo. Agafo un ritme suau, amb l'avantpenúltim pinyó, i vaig alternant un pedalar rítmic però lent, ara dret, ara assegut.
 
 
I així anar passant minuts i metres d'alçada; 1200, 1300, 1400, rampes fortes, vent i fred, i ja sóc als 1500, enmig d'una panoràmica esplèndida que no puc assaborir per la fred i el vent. Hi intueixo la Serralada Litoral, Montserrat, El Tibidabo i Collserola, el Delta del Llobregat al fons... En Pau, tot darrera amb el cotxe, deu estar desesperat veient com pujo a ritme tan fluix (10-12 km/h), però la veritat és que estic perjudicat per tanta fred i desgast físic. Pel camí, em creuo amb en Santi Prat, que baixa amb cotxe i que més tard he sabut que informa per whatsap als fòrums d'ocellaires que estic a punt de "coronar el Turó de l'Home". Més tard en Javi Mendoza em dóna més ànims. I a dalt, ja a l'aparcament (on en Pau em deixa roba i més menjar), trobem en Manel Barrios que em diu que l'Eikel Delgado i en David Ibáñez són a dalt, "guardant-me'l". Quins ànims anar trobant gent pel camí donant-me esperances! Això, tot sol, hagués estat impossible. I sí, allà hi ha el sit blanc, a escassos metres nostres!!! I, a més, acompanyat per 4 pardals d'ala blanca i uns dotzena de cercavores. Impressionant! Baixem caminant, amb les sabates de cales (el mateix que pujant), que m'aguditzen el mal al genoll. Ara, més fred, quan pujo de nou a la bici per tornar, el mal passa de molest en dolorós. I així tota la baixada, fins a Sant Celoni, quan el genoll diu prou. La intenció era arribar a dormir a La Garriga, on viu la Mònica Suils i família (i on hi ha la Mercè i els nens), però no puc pedalar més, de manera que haig de "penjar la bici" en aquest punt i, quan el genoll millori, tornar a fer el tram Sant Celoni-Girona. Sinó, "no podré comptar de cap manera el sit blanc", penso!
 
 
 
 
                           Fotos: Javi Mendoza i Josep Bel

                                                                                      Foto: Javi Mendoza
 
I, finalment avui, dimarts 26, després de dos dies de deixar reposar el genoll, agafo el tren (recordem que vaig deixar-ho per lesió a la sufraja del genoll esquerra a Sant Celoni), i faig la tirada d'uns 51 quilòmetres que tenia pendent. No ha estat fàcil, el vent del nord és intens i molt, molt fred. I el genoll se'n ressent, no acaba de millorar. Hauré de deixar-lo reposar de veritat els propers dies... I, ara sí, ja puc comptar el sit blanc i, així, situar-me a les 299 espècies, una xifra impensable al mes de gener!
 
9174 kms i 299 espècies
 
 
 

 
 
 
 

 
 
                                                              

diumenge, 24 de novembre de 2013

22 de novembre

Cap a les 4 de la matinada la tramuntana entra amb força. A les 6 del matí ens llevem, encara en plena foscor amb en Gerard i en Pau, amb el bategar del vent contra els porticons del Mas Matà. A trenc d'alba, amb vent i fred, fem una volta pels estanys, on prop de 200 oques pasturen; entre elles, les 2 oques rialleres grosses i l'oca híbrida de galta-blanca i del Canadà. Més grues, algun senglar i en Pau i jo anem a peu fins al Cortalet. Decidim que, amb aquell vent, es fa difícil fer el cens però, això no obstant, provem de censar diferents llacunes. Malgrat el vent, anem fins a l'Estany d'en Túries, La Rogera i totes les llaunes que estan prou bé d'ànecs. Fem una bona caminada, uns 12 kms en total (que per cert, em permeten passar dels 9000 kms enguany sense ús de vehicles). No trobem cap espècie nova durant el cens i, per tant, torno amb en Gerard cap a Girona. Demà m'espera un repte important, fer el Turó de l'Home des de Girona amb bici, a veure si tinc sort amb el sit blanc!
 
9004 kms i 298 espècies
 
 


 

21 de novembre

Enmig d'una setmana que promet, avui dijous quan plego de la feina, m'enfilo a la bici per pedalar fins als Aiguamolls, on demà tenim cens. Fa fresca, però no tanta com els darrers dies (demà diuen que serà forta i amb tramuntana). Passo la tarda al Cortalet, la Massona i el capvespre a la Torre del Matà, fent el cens d'ajocadors i amb l'esperança que el bitó que s'hi està deixant veure darrerament faci un vol crepuscular. La llum és meravellosa; es veu tota la plana, i com va canviant la coloració, ja amb tons hivernals groguencs, a mesura que baixa el sol. Al fons, Norfeu llueix amb els raig de llum que en dauren els penya-segats calcaris. Veig grues, oques, becuts, una arpella pàl·lida mascle i la meva segona esmerla de l'any. Encara uns quants falciots pàl·lids mandrosos sobrevolen les llacunes, abans d'envolar-se cap a l'Àfrica definitivament. El sol decau. L'hora malva regna pels canyissars. Algun ensurt de bernats pescaires m'englaien el cor amb poca llum, però no són el bitó que espero. Ell es fa pegar i no apareix; no ha pogut ser...Més tard amb en Pau Garcia Campderrós i en Gerard Dalmau, anem a sopar a Sant Pere on passem una divertida vetllada i passem la nit al Matà.

8992 kms i 298 espècies

 



 

dimecres, 20 de novembre de 2013

20 de novembre

Continua la bona "ratxa", després de 85 dies de sequera. Després d'un parell de dies de fred, mal temps i pedalades esportives sense ocells, ahir va aparèixer un passerell gola-negre. Va ser trobat per en Joaquim Martínez a Girona mateix, als solars de la zona del polígon del sud de Mas Xirgo. Malgrat que abans d'ahir no el vam aconseguir trobar, tant ahir com avui l'he pogut veure. Encara no sabem si és de la subespècie (per alguns espècie) cabaret o flammea, però en tot cas, és nova per Catalunya per a mi! Impressionant, i a 7 minuts en bici de casa. Fantàstic! Ara torno a veure possible els 300, malgrat que em costa de creure que sigui viable...
 
8939 kms i 298 espècies
 
                                Foto d'en Joaquim Martínez



diumenge, 17 de novembre de 2013

17 de novembre

Ja començava a estar desesperat (més encara després de buscar ahir insistentment dues vegades el mosquiter de doble ratlla que sembla que porta una setmana al Montessori, sense sort), quan aquest matí, sortint de la piscina amb els nens i havent fet entrenament amb bici estàtica, veig 34 missatges de whatsapp al grup "Ocells Empordà". Alguna cosa devia pasar! I sí, en Miguel Ángel Fuentes i en Gerard Dalmau acabaven de trobar una àguila cridanera! (quina il·lusió escriure una espècie en negreta al blog; feia 2 mesos i mig que això no passava!). El problema és que estava a punt de ploure, que tenia un dinar de reclet de formatge amb uns amics... En fi, ho hem pogut fer tot i, havent dinat, sense temps ni per postres, a les 15h cap al Baix Empordà. Per sort, quan arribo en Jordi Bermejo encara hi és, i em porta al lloc exacte. La miro 20 segons, i vinga a pedalar, que fosqueja aviat i amenacen pluges fortes, amb un llevant persistent. Bé, finalment, trenco la mala "ratxa" des del 4 de setembre. Benvingudes freds i mal temps! Us deixo amb la foto d'en Miguel Ángel Fuentes i Gerard Dalmau, i algunes fetes amb companyia d'en Jordi Bermejo (gràcies als tres!!!).

8857 kms i 297 espècies
 


 

dimecres, 13 de novembre de 2013

12 de novembre

Avui ha estat un dia trist. Un incendi, en ple novembre i en un bosc de ribera (!), ens ha cremat part de l'Empordà, part de les ribes fluvials del Ter a Colomers, Foixà i tota l'Illa d'Avall de Jafre, un espai de gran valor patrimonial i amb alberedes i freixenedes molt ben conservades. Aquí, des del Consorci del Ter, hi estem executant un Projecte LIFE. Entre altres actuacions, hi havíem eliminat canyes, robínies, negundos... i hi havíem plantat més de 1000 peus de freixes, verns, salzes i àlbers. Esperem que els propers mesos els ecosistemes aquàtics, agraïts i soferts com són, es recuperin bé i no deixin pas la proliferació de les espècies al·lòctones invasores. Vetllarem perquè així no sigui. Mentrestant, poca pedalada, només de feina a casa, de casa a la feina, passant sempre una estoneta per les Hortes, amb el reclam de l'inornatus a punt...
 
8749 kms i 296 espècies
 
 










dilluns, 11 de novembre de 2013

10 de novembre

Un mes més, cap a Cap de Creus a primers de mes per fer cens d'ocells marins des de la Punta; i com no podia ser d'una altra manera, amb bici. Això sí, novament poc esperançat per les poques probabilitats de veure alguna espècie nova. Al migdia sortia de Girona, i cap a les 17h arribava a la Punta; reculo fins a Cadaqués, al mateix temps que arriben la Mercè i els nens amb la furgo. Fem una volta agradable per la vila, on hi sopem, ja en companyia d'en Gerard Carbonell. Dormim a la furgo i passem part del matí, des de trenc d'alba fins a quarts d'onze, veient baldrigues balears (més de 800), baldrigues mediterrànies, mascarells, gavines capnegres i, com a més interessant, 4 gavots, els primers de l'any.  Concloem la jornada (ja sense pedalar), fent una visita a la sempre interessant Fira de les Aus de Camallera, on amb en Raül Coll, el President de l'associació de l'organitza, contemplem perdius, faisans, tórtores, coloms, galls i gallines, oques, morells (de plomall, d'ulls grocs), collverds, cuallargs, mandarins, etc.

8741 kms i 296 espècies
 




 
 
 

divendres, 8 de novembre de 2013

7 de novembre: La Ruta del Ter

 
 
La Ruta del Ter (www.rutadelter.cat) va ser creada des del Consorci del Ter per promoure el territori fluvial, des del seu naixement a Ulldeter fins a la seva desembocadura a la Gola, a l'Estartit. Es pot fer en bicicleta (208 kms) o a peu (225 kms). El fet és que encara mai l’havia feta sencera i, com que sóc el Gerent del Consorci, sempre havia volgut fer-la seguida, per veure-la i viure-la “des de dins”.
 



 




 
Tot plegat que, aprofitant que l’Eliseu Climent (gran ciclista, editor de revistes i webs sobre rutes en bici, i un entès, erudit i apassionat viatger divulgador d’aquesta manera de descobrir territori) la feia el dia 7 de novembre, m’hi he afegit. A les 7:30 ell arriba amb bicicleta a l’Estació de Girona, on ens espera l’Enric Serra, Director de l’Estació de Vallter 2000. Amb ell pugem fins a dalt (amb cotxe, per tant, ja no compta com a “EcoBigYear” en cas que vegi alguna espècie nova d’ocells pel llistat anual). Encara que a les valls hi ha una densa boira, a dalt, a 2135 metres, hi fa un dia radiant, preciós, de colors vius.

 

La carenes de Gra de Fajol, de Bastiments (fins i tot hi veiem la creu a ull nu), del Pic de la Dona i de la Portella de Mantet es defineixen perfectament, contra un cel blau lluent. A les 9:50 comencem a pedalar; ell porta una Gravel similar a les bicicletes de ciclocross, molt ben equipat. Jo vaig més precari, amb el meu “tractor” pesat que és la BTT Scott, amb una alforja al darrera on carrego prismàtics, menjar, roba, càmera, eines i recanvis. La baixada és glàcida, però vaig prou ben equipat, i ho passo menys malament que altres cops aquest any (la baixada capvespral del setembre amb mallot curt, la baixada a trenc d’alba del dia de la marató al maig, etc.). Des del Collet de Xoriguera, els vessants que alternen pinedes de pi negre i taques de caducifolis, sobre un mar de boira, són dignes dels millors quadres tardorals. Quin dia, quina sort, quin país! Passem Setcases, a tot drap, Vilallonga, Llanars i fem una aturada a Camprodon, havent vist la merla d’aigua sota el bonic pont i els pinsans borroners i mallerengues a l’elegant Passeig Maristany.

 

Després d’un esmorzar lleuger, seguim la Ruta, ara sí, deixant l’asfalt i passant per un dels trams més deliciosos, entre ocres, bruns i grocs, tapissat de fulles d’avellaner, freixes de fulla gran i roures, obsequiats amb pica-soques que no paren de cantar. Passem els plans, els prats de dall i les bosquines de La Ral, fins arribar a Sant Pau pel “Pont del Carburo” on, després d’uns breus moments sobre l’asfalt, agafem pel Pont de Parella el tram nou que, gràcies al PUOSC, hem pogut obrir (no sense problemes), evitant així el pas pel perillós revolt de Colònia Llaudet.

 
 

 
Sentim mallerengues d’aigua i veiem els primers corbs marins, a més d’aligots, un esparver i rastres de guilla al camí. Les obres que han fet l’Agustí Fajula i la gent de Fundació MAP han quedat de meravella. Un cop a Sant Joan, agafem la via verda cap a Ripoll, un tram recte, planer, senzill i àgil. Fem una aturada a l’aguait del mirador de Cal Gat, on veiem dos cabussets, i som a Ripoll cap a les dotze del migdia.

 
 
 


 
 
Havent creuat el "Bressol de Catalunya", i un cop deixem enrere la colònia Santa Maria, reomplim aigua a Can Villaura. Ara arriba la part més dura. Hem de deixar el riu (la connexió amb Osona seguint per la vall no és possible entre els congostos de la Farga de Bebié i Sant Quirze) i ens hem de desviar cap l’interior, amb pujades severes fins a Llaers. Això sí, és un territori que, a més de remot, aïllat i desconegut, és deliciós, sobretot a aquesta època. Les obagues són plenes de fagedes i rouredes, que contrasten amb les pinedes més verdes de pi roig dels vessant dominats pels soleis. Mallerengues petites i emplomallades, raspinells, picots garsers i els primers lluers.


 

Arribem a Llaers, castigats per un fort ritme d'ascens (com es nota una BTT! Que diferent del pes d’una bici de carretera!). Des de Llaers, després d’algunes rampes i un puja-i-baixa per la Serra de Bufadors i d’acaronar faigs de gran diàmetre i bellesa, arribem a Santa Maria de Besora, on proveïm novament d’aigua en una font i mengem fruits secs i alguna barreta. Ara sí, baixada forta, finalment. Arribem a Sant Quirze, on momentàniament ens perdem i hem de recular fins agafar el camí correcte, pel marge esquerra de riu. D’allà, per les colònies fluvials de gran entitat i valor patrimonial, passem per Sant Vicenç de Torelló, Orís, Borgonyà, Saderra, fins arribar a Torelló mateix. Hem passat arran de riu, per corriols estrets, en algun moment baixant de la bici i tot; aquí els roures i faigs, deixen pas a pollancres i salzes riberencs. Som arran de riu i ja tastem l’aigua, les cueretes i els blauets.

 

El sol ja baixa i comencem a ser conscients que se’ns farà de nits abans d’arribar a Girona. No obstant, fem els tobogans amb plena llum del sol, radiant i prou càlida per ser novembre, per Les Masies de Voltregà; veiem de lluny Sant Hipòlit, La Gleva i fins a Manlleu, pels tossals osonencs. Encara hi ha sargatanes, i els tudons, aligots, titelles, pinsans i fringíl·lids ens acompanyen per aquest singular paisatge.



A Manlleu hi passem a les 15h .Deixem enrere el Museu del Ter (on hi ha la seu administrativa del Consorci del Ter i on treballo cada dilluns), per seguir cap a Roda de Ter. Tenim molta gana, ara sí. I ens falta una injecció d’energia abans d’afrontar el tram dels embassaments. A Roda fem un providencial entrepà, a més d’una coca-cola, i ens enfilem novament als nostres cavalls de ferro. Aquí passem per clotades precioses a Les Masies de Roda, (on gràcies a un Projecte Interreg vam restaurar un Pou de Glaç) i comença la segona gran escalada del dia, afortunadament no tan dura com la de Llaers. I ens preguntem: Segur que aquest riu fa baixada? Seguim pujant. I pujant. Baixadeta. Però de nou pujant. Arribem, després del trencant de Vilanova de Sau, a prop del Parador de Vic, on la cua de l’embassament de Sau ens porta pel camí cap a la presa. La creuem primer i la tornem a creuar, aigües avall, fins al marge dret, que ja no deixarem fins passat Susqueda.  Allà estem cansats, però portem un bon ritme. Fosqueja, però som a temps de contemplar amb llum de dia, com atarongeixen els penya-segats de Rupit, com es dauren les parets de Tavertet. És impressionant. Que imponents, que meravellosos!

 
 
 

 
Estols de corbs marins que volen cap a l’ajocador, al ritme que els alzinars es fan els senyors del bosc. Un truja i dos petits senglars ens sorprenen en un dels revolts. Poc a poc, anem dient adéu al sol, a la llum. Les penombres es van imposant mentre el camí per on passem (gràcies al conveni que tenim signat el Consorci del Ter amb Endesa) ens guia cap a llevant, Ter avall. Ara sí, sembla que s’ha acabat pujar. Passem obagues, on s’aixequen becades i on esquivem salamandres i gripaus. Deixem enrere la font d’en Serrallonga, sota el casalot del famós bandoler. Les castanyedes s'insinuen en la foscos. Les rodes gruixudes trepitgen em fermesa, cloves de castanyes que esclaten al nostre pas. Les intuïm, però no les podem esquivar.
 


Passem la font que, gràcies a Agbar, hem recuperat al Sot de les Branques. I, finalment, arribem a Susqueda. Un duc canta llunyà a les parets de ponent. Ja és fosc i el potent focus de l’Eliseu, ens facilita la baixada fins al Pasteral. Ara ja, més còmodament, fem una darrera hora a molt bon ritme malgrat la foscor, gràcies al comfortable carril bici de les Vies Verdes. Passem La Cellera, Anglès (darrera font on ens proveïm d’aigua), Vilanna, Bonmatí, Bescanó per l’Illa de la Pilastra, les Deveses de Salt, les Hortes de Santa Eugènia i, quan són les vuit del vespre, arribem a Girona. Allà ens esperen la Mercè, el meu pare, la Xesca per sopar. Tot refent-nos, recordem aquests moments pedalats, aquest patrimoni, aquest paisatge, aquest país. I, també, aprofitant que tenim l’Eliseu Climent a casa, aprofitem per fer-la petar sobre el castigat País Valencià, sobre la figura cabdal del seu pare, i sobre tantes històries de Catalunya, de la nostra cultura. Perquè, en definitiva, tot va lligat; el país, el territori, la cultura, el paisatge. Som qui som, per d’on venim i on vivim.

Acabem concloent que tenim un riu preciós, un territori meravellós i una Ruta del Ter que, a més de ja ser una realitat, té un gran potencial! Però, després de 176 kms, de 10 hores a cavall de la bici, de veure senglars, becades, llucaretes, fagedes i vernedes i de fer 2070 metres de desnivell positiu acumulat, també acabem descobrint que deu ser l’únic riu al món que fa pujada!
 
8673 kms i 296 espècies